La Lliga dels Brian

        Gheler Pot semblar que el títol no valora prou la gesta ahir consumada: el primer punt vermelló aconseguit en Lliga. Res més lluny del propòsit: si bé ressalta que, efectivament, se'n van perdre dos perquè podem considerar l'empat just, però una victòria també ho hagués estat (i, en canvi, una derrota no, de cap manera), és un títol que remet a les mil anades i vingudes, aventures, corredisses, paranys, emocions i patimentes que va tenir el matx d'ahir abans l'àrbitre no va xiular el final i vam poder celebrar, rabiosos, l'estrena del casiller. Més encara: és una crida als partits futurs, perquè igual que ahir tots vam acudir convençuts que puntuàvem segur, que aquella era la nostra nit, que el 2012 l'hem començat a un altre ritme que el final del 2011 i ja vam posar els Justerini contra les cordes, aquest primer puntet és la palanca que ens catapultarà amunt; i si no: temps al temps, que la segona volta no ha fet sinó començar. Els Arquímedes ens dira...

   Ramzi (2), Zabaltz (2), Agus, Nico, Peebles               Arny (3), Gheler, Lluís    (4 - 8) O sigui: que fent números de gols, guanyem els vermells. O no, abans i tot: per incompareixença: 0-5 perquè els Krill només eren quatre i els vam haver de prestar dos rogets, amb gran pena per part del d'Òdena: "home, jo he vingut per jugar amb els Percies! A la segona part canviem". A la mitja part, amb avantatge dels multicolors ningú no se'n va recordar, i ja a les dutxes el mateix Kaixo afirmava: "m'agrada això de poder xutar a porta i marcar gols i guanyar". Però vaja, mariconades a banda, del partit d'ahir la primera conclusió que cal treure'n és que, per més amistós que fos, per més que la defensa fos més laxa que de costum en un i altre bàndol, ja és mala llet fer cinc gols (vuit si hi sumem els dels trànsfugues) sent que en tota la lliga en portem nou... La segona conclusió és que anomenar "amistós" a qualsevol costellada amb K...

                                                                                                         Peebles, Chal·ly Doncs, home, no és que els nostres cossos vagin al revés i que cada vegada siguem més joves -tot i que fa deu anys, fumetes de pulmons ennegrits, no sé si corríem tant-, però si ens fixem en el partit d'ahir exclusivament, el fenomen és ben curiós: vam sortit amb la única mentalitat clara i una única missió, guanyar. Que era utòpic? Potser sí, però la tàctica era senzilla: que ells no marquessin, que PercyTxuqui ho parés tot... i davant ja sonaria la flauta. Teníem en contra el pes dels turrons i la baixa -inexplicable en aquell moment- de PercyZabaltz, però la fe mou muntanyes, diuen. I crèiem en nosalt...