Jaco
(llegeixi's com Jazz, no com Joder)
EMBALEX vs. BRYAN PERCY C.F.8 : 0
Provinent del francès "Jacques" (i per la seva banda, és clar, del llatí "Iacobus", però no del català "Jaume" o del castellà "Jaime"), nom propi que a l'edat mitjana va convertir-se en pejoratiu ja que era com vulgarment s'anomenava als pelegrins que anaven a Santiago de Compostel·la, molts dels quals eren acusats de petits furts o fins i tot d'embolicar-se en trifulques o de violacions de serventes... Era freqüent, doncs, sentir dir "démain ils viendron les jacques" o "tu es un putain jacques!", segons el cas.
Paral·lelament, però, cal no oblidar que hi havia molts francesos que es deien Jacques (els acudits, junt amb els del François, arriben fins avui en dia, gairebé)... i la majoria eren pagesos -els reis, a França, a diferència d'aquí, gairebé sempre es deien Lluís o Carles. I el típic vestit dels pagesos francesos era una cota o malla, feta amb pells poc nobles (de pèl de cabra o de conill) que, en honor a qui ho vestia, va acabar anomenant-se "jacquet" o fins i tot "jacquette". Pels amics, "jaque".
En algun moment de la història, i cal tenir present que les incursions franceses a Catalunya han estat molt freqüents, especialment des del s. XVII, la paraula va creuar els Pirineus i va fer fortuna perquè els pagesos nostrats vestien de manera similar i devien estar farts de dir-ne "malla" o "jupa" o "pellissa" o el que fós i la cosa va quedar en "jaca", "jaqué", jacó", "jaco" i fins i tot "jec" (que després seria "gec"), en funció de la variant dialectal i aquestes mandangues...
No patiu: ja gairebé hi som. (Podeu deduir solets que "jaqueta" també prové d'aquí, oi?)
El cas és que si alguna cosa tenien en comú els jacques pelegrins, els Jacques pagesos i els camperols catalans d'aquí és que si els primers es veien embolicats en trifulques i devien fer-los una cara nova més d'una vegada (fins i tot per robar-los a ells sense tenir-ne cap culpa!), els segons i els tercers, per la seva condició de serfs de la gleva, rebien més bastó que el burro de la terraire i, els tercers en concret, per partida doble, perquè els hi espolsaven l'esquena els seus i rebien del carpó quan als soldats francesos se'ls acudia fer ràtzies Pirineus avall...
No cal ser gaire llest per deduir que, amb el temps -sempre amb el temps!-, als atonyinats, en general (pagesos, pelegrins i gent d'altra estofa), també va passar-se'ls a denominar "jacques": "el van agafar entre tres o quatre i va quedar fet un jaques", per exemple. I fins i tot al revés: "li van fúmer un jaques d'hòsties..!". Aquesta, de fet, encara s'usa avui, adaptada: "gec d'hòsties". I té un altre sentit: o sigui, que la quantitat d'hòsties que va rebre en tal són... proporcionals a les que cabien dins del gec o jac, jaco, jacó... S'entén, oi? En són moltes perquè les hòsties, tot i que materialment couen, són immaterials i n'hi caben moltes (allí on sigui). La variant "joc d'hòsties" també ve d'aquí, per simple variació fonètica, però ha acabat tenint una significació diferent, més lúdica, més del dir "te'n puc ventar de diferent tipus, d'hòsties", com qui té un catàleg (a l'hora de la veritat, però, ve a ser exactament el mateix).
Al llarg del segle XX aquestes expressions han optat per dos camins, no necessàriament diferents, complementaris: el de la metàfora i el de l'oblit.
I tot plegat què collons té a veure amb el partit d'ahir? Doncs això: que ens van ventar un jaco que ens va quedar la cara blava. I fer per fer, com a mínim, salvem la llengua i desterrem allò de la "tunda".
PS: els que hagueu pensat en el Pastorius, bé... recordeu que va morir poc després de topar-se amb un porter de discoteca que no va entendre que era bipolar.
PSS: i els que directament heu anat a per la vena, del pal dur (llegit com "joder", en aquest cas), doncs tampoc anàveu desencaminats, tant pel viatge que ens van fotre, com per l'al·lucinació de veure jugar als Embalex, com pel ressacot que et queda després, no?
Gols: gols?
Juguen: Txuqui, Chal·ly, Zabaltz, Toni, Lluís, Peebles, Gheler i Arny.
Assisteix impotent a l'espectacle: Mitu.
Declaracions:
Peebles: "Vaya tunda, nen"
Arny: "Sabíem que ens clavarien una tunda... i així ha estat"
Chal·ly: "En fi, ja ha passat la tunda. Ara, la resta de partits tampoc guanyarem, però no serà això"
Lluís: "Passa que rebre un tunda així... desanima a qualsevol!"
Zabaltz: "Poques vegades ens havien fotut un tunda així, eh?"
Gheler: "Home aquests ja van clavar un tunda casi igual als Playboys, no?"
Marc (organitzador de les lligues Garbí): "Aquests van de tunda en tunda... però avui m'han dit que han jugat especialment bé"
Toni: "A la mitja part només anàvem 2-0... la tunda ha caigut després!"
Txuqui: "Sí, han marcat de seguida el tercer i el quart i llavors ens hem desmoralitzat i ja no hi hem anat: no hem fet res per parar la tunda"
Peebles: "Home! Tu n'has parat moltes, eh? Que si nó hauria estat un retunda-tunda!"
Arny (post-crònica): "Per a la segona volta em reservo 'juli'; i qui no s'ho cregui... que recuperi el dioccionari de sinònims i busqui 'pallissa'"
Paral·lelament, però, cal no oblidar que hi havia molts francesos que es deien Jacques (els acudits, junt amb els del François, arriben fins avui en dia, gairebé)... i la majoria eren pagesos -els reis, a França, a diferència d'aquí, gairebé sempre es deien Lluís o Carles. I el típic vestit dels pagesos francesos era una cota o malla, feta amb pells poc nobles (de pèl de cabra o de conill) que, en honor a qui ho vestia, va acabar anomenant-se "jacquet" o fins i tot "jacquette". Pels amics, "jaque".
En algun moment de la història, i cal tenir present que les incursions franceses a Catalunya han estat molt freqüents, especialment des del s. XVII, la paraula va creuar els Pirineus i va fer fortuna perquè els pagesos nostrats vestien de manera similar i devien estar farts de dir-ne "malla" o "jupa" o "pellissa" o el que fós i la cosa va quedar en "jaca", "jaqué", jacó", "jaco" i fins i tot "jec" (que després seria "gec"), en funció de la variant dialectal i aquestes mandangues...
No patiu: ja gairebé hi som. (Podeu deduir solets que "jaqueta" també prové d'aquí, oi?)
El cas és que si alguna cosa tenien en comú els jacques pelegrins, els Jacques pagesos i els camperols catalans d'aquí és que si els primers es veien embolicats en trifulques i devien fer-los una cara nova més d'una vegada (fins i tot per robar-los a ells sense tenir-ne cap culpa!), els segons i els tercers, per la seva condició de serfs de la gleva, rebien més bastó que el burro de la terraire i, els tercers en concret, per partida doble, perquè els hi espolsaven l'esquena els seus i rebien del carpó quan als soldats francesos se'ls acudia fer ràtzies Pirineus avall...
No cal ser gaire llest per deduir que, amb el temps -sempre amb el temps!-, als atonyinats, en general (pagesos, pelegrins i gent d'altra estofa), també va passar-se'ls a denominar "jacques": "el van agafar entre tres o quatre i va quedar fet un jaques", per exemple. I fins i tot al revés: "li van fúmer un jaques d'hòsties..!". Aquesta, de fet, encara s'usa avui, adaptada: "gec d'hòsties". I té un altre sentit: o sigui, que la quantitat d'hòsties que va rebre en tal són... proporcionals a les que cabien dins del gec o jac, jaco, jacó... S'entén, oi? En són moltes perquè les hòsties, tot i que materialment couen, són immaterials i n'hi caben moltes (allí on sigui). La variant "joc d'hòsties" també ve d'aquí, per simple variació fonètica, però ha acabat tenint una significació diferent, més lúdica, més del dir "te'n puc ventar de diferent tipus, d'hòsties", com qui té un catàleg (a l'hora de la veritat, però, ve a ser exactament el mateix).
Al llarg del segle XX aquestes expressions han optat per dos camins, no necessàriament diferents, complementaris: el de la metàfora i el de l'oblit.
I tot plegat què collons té a veure amb el partit d'ahir? Doncs això: que ens van ventar un jaco que ens va quedar la cara blava. I fer per fer, com a mínim, salvem la llengua i desterrem allò de la "tunda".
PS: els que hagueu pensat en el Pastorius, bé... recordeu que va morir poc després de topar-se amb un porter de discoteca que no va entendre que era bipolar.
PSS: i els que directament heu anat a per la vena, del pal dur (llegit com "joder", en aquest cas), doncs tampoc anàveu desencaminats, tant pel viatge que ens van fotre, com per l'al·lucinació de veure jugar als Embalex, com pel ressacot que et queda després, no?
Gols: gols?
Juguen: Txuqui, Chal·ly, Zabaltz, Toni, Lluís, Peebles, Gheler i Arny.
Assisteix impotent a l'espectacle: Mitu.
Declaracions:
Peebles: "Vaya tunda, nen"
Arny: "Sabíem que ens clavarien una tunda... i així ha estat"
Chal·ly: "En fi, ja ha passat la tunda. Ara, la resta de partits tampoc guanyarem, però no serà això"
Lluís: "Passa que rebre un tunda així... desanima a qualsevol!"
Zabaltz: "Poques vegades ens havien fotut un tunda així, eh?"
Gheler: "Home aquests ja van clavar un tunda casi igual als Playboys, no?"
Marc (organitzador de les lligues Garbí): "Aquests van de tunda en tunda... però avui m'han dit que han jugat especialment bé"
Toni: "A la mitja part només anàvem 2-0... la tunda ha caigut després!"
Txuqui: "Sí, han marcat de seguida el tercer i el quart i llavors ens hem desmoralitzat i ja no hi hem anat: no hem fet res per parar la tunda"
Peebles: "Home! Tu n'has parat moltes, eh? Que si nó hauria estat un retunda-tunda!"
Arny (post-crònica): "Per a la segona volta em reservo 'juli'; i qui no s'ho cregui... que recuperi el dioccionari de sinònims i busqui 'pallissa'"
collons! ara entenc com fas els articles del sàpiens!
ResponEliminacortar y pegar! quins collons! jeje
i jo com un mongo, m'ho he llegit tot fins al final! I ja no savia si estava llegint la crònica dels percys o los pilares de la tierra!
No he pillat gaire res, però dedueixo que sort que no vaig venir...
ResponEliminaei ei ei ei!!
ResponEliminaRes de cortar y pegar, eh?
Documentació pura i dura (le Grand Robert, Dictionaire Ethymologique du Français, Diccionari de locucions i frases fetes) i, després, reelaboració mastegada i adaptada a les necessitats del medi, el públic i l'objectiu final... que en aquest cas, i en paraules del Txuqui, era no parlar del partit.
PS: espero que m'hagueu perdonat la llicència.