Perdre el respecte

 PLAYBOYS    vs.  BRYAN PERCY C.F.

                           3 : 1           Lluís


Sabíem (és habitual) que eren més bons i que ens havien guanyat sempre, algunes vegades de manera contundent. La memòria certera de PercyZabaltz recordava alguna tangana amb els rivals, la de PercyLluís li deia que els puteros Playboys no li havien caigut bé, i el centre de dades croniquil recollia i certificava totes dues impressions. Els rivals eren, pel que es desprenia de cròniques anteriors, joves i ràpids, a més de xulos i mal guanyadors. Calia posar-se les piles des d'un bon inici, encomanar-se a sant Modest i a sant Matussalem, a més de Santa Rita -patrona dels impossibles-, i treure a relluir l'orgull de ser un Percy. És a dir: calia perdre'ls el respecte.

I així fou. Amb la lliçó apresa del darrer partit, amb ganes de no desaprofitar el penúltim partit de l'any i avantpenúltim de la primera volta, els vermellons van sortir a mossegar. A tapar bé uns Playboys, enguany de color verd, que es movien de memòria i xutaven des de tot arreu amb encert. I sí, defenses i davanters vam tapar bé i els vam dificultar en certa manera el joc, però tot plegat hauria anat d'una altra manera si... (punt i a part obligat)

PERCYFALDO

                                                                               no hagués tret a relluir els millors reflexos del seu catàleg. M'estalviaré adjectius o, en tot cas, tiraré del superlatiu "espatuflant" per qualificar la seva actuació d'ahir. Al final n'hi van caure tres i no va poder cantar el tòpic del "guants nous, porteria a zero i victòria segura", però no va ser perquè no en fés mèrits més que suficients. Per una estona va semblar que els poc-acostumats-a-perdre Playboys somiarien amb ell un parell de nits seguides, mentre en el fons de la consciència sonava el clàssic de Pink Floyd "The Wall".

Que PercyFaldo fos el millor de l'equip, però, no treu mèrits a l'esplèndida actuació de la resta de Percies: extraordinaris PercyChal·ly, PercyToni i PercyZabaltz en el tall, bé en la pressió PercyLluís, PercyPeebles i PercyArny, que es va inflar a fer faltes davant la passivitat arbitral i la desesperació rival... que, no obstant, van acabar marcant-li el sec de la cama esquerra. Els pocs atacs perciers acabaven amb xuts llunyans i poc perillosos fins que va produir-se el quasi miracle: paret elèctrica PerciesSegurilla&Lluís i xut creuat al pal llarg del de la "cicatriu de 15 cm" inabastable pel porter, 0-1.

Espatuflant, també. Quedava molt partit, impossible pensar en aguantar-lo... però li va anar de ben poc. Abans de la mitja part, PercySegura ja va amenaçar al porter amb un xut avaselinat des del propi camp que va tocar al travesser abans de sortir fora; i a la sortida d'un corner, PercyArny va cedir-la en curt a PercyCicatriuLluís que també va enviar-la al travesser enmig d'un bosc de cames. No fer el segon gol, ens acabaria matant.

A la segona, malgrat l'ensurt, els Playboys van insistir amb la tàctica del porter davanter, a saber: el cancerber fa de "líbero" i l'atac es converteix en un cinc contra quatre difícil de defensar. Altre cop (i recordo que una crònica de fa temps es diea "No s'hi val porter davanter") els BP vam topar contra aquest sistema: amb la superioritat en una jugada mal defensada, el porter va avançar gairebé fins al punt de doble penal, mentre els rogets ens dedicàvem a perseguir els que anaven de verd i quan algú va sortir a tapar a aquest, va deixar lliure a un dels davanters dins de l'àrea, que va poder besar a xarxa al vint-i-tresè intent.

L'1-1 ens va fer mal. Psicològic, sobretot: estàvem convençuts -ja era el minut 10 de la segona part!- que aguantaríem el marcador a 0. Érem conscients, a més, de la dificultat que teníem per organitzar l'atac, sobretot ara que el rival pressionava més i millor la nostra sortida. Vam crear contraatacs, sí, però vam fallar sempre la darrera passada. Vam xutar desviat o sense angle i no ens vam atrevir a encarar quan teníem opcions de dríbling. L'empat ens servia, és clar!, el firmàvem tots... però no es defensa igual un 0-1, que un 1-1: d'alguna manera, ja no et sents invulnerable. I va caure el segon. I quan pressionàvem al límit dels nostres alès per robar l'oportunitat d'empatar a 2 (i vam estar prop de fer-ho), un contra mortal dels verds va sentenciar fent pujar el 3-1.

El millor de la nit és que vam fer patir un equip netament superior, que va haver de recórrer a la seva tàctica habitual de la protesta sovintejada "àrbitre! m'estan donant patades! em fan mal!"... Fins i tot en això vam perdre el respecte: cal fer falta, es fa. Ara, ens cal el següent pas: cal driblar, es dribla. Cal xutar forçat, es xuta. Cal perdre el respecte a l'error.

Gols: 0-1 Lluís.
També juguen: Faldo, Chal·ly, Toni, Zabaltz, Peebles i Arny.
Targeta lila per acumulació de dues roses: Gheler (Primera rosa per mariquilla bodypumper; segona rosa per incompareixença al matx d'ahir, ni que fos a animar)

Declaracions:
Zabaltz: "Faldo, tio, t'has sortit!"
Toni: "Ha estat un bon partit, hem jugat prou bé... però eren més bons"
Chal·ly: "Sí, hem jugat bé, però no hem de deixar que el porter entri sol fins a l'àrea! Això ens ha matat: sense aquest primer gol, no ens empataven"
Arny: "El problema és que no sabem fer-ne"
Chal·ly: "Això també: hem de provar el dríbling, s'ha de xutar més!"
Lluís: "Ens ha faltat més sort davant, però s'ha intentat"
Zabaltz: "Sí: jo he fallat dos passes... joder!"
Peebles: "Tots n'hem fallat, però el bo és que ens hem defensat bé i hem jugat tensos des del principi"
Toni: "Prenem-ne nota, perquè la setmana passada jugant així des del principi no ens en foten 5"
Faldo: "A la segona volta els guanyem!"