Allò que el futbol s'endugué

               

Com diria Percy Jones anant cap al temple maleït: "els gols, els han robat els gols".
Però la pel·lícula d'ahir no acaba bé, ni tan sols és tan trepidant com la persecussió amb vagonetes per una mina incendiada, ni van arribar a arrencar-nos el cor, no fotem! Hi va haver una mica de tot això sí, i al final va acabar com un melodrama: plorar per no riure, i realment demà -que ja serà pont- serà un altre dia.
Sonaven tambors de guerra: l'últim contra el penúltim i el fanalet vermell en joc. Els Percys, ahir groguets, contra els vells coneguts dels Maximum, de color granatós. Un equip a qui, els darrers anys, teníem presa la mida. No ens ho dèiem, procuràvem estar concentrats, però hi havia confiança, potser en excés: "hi haurà guerra! No és excitant, Scarlett?". I vam subestimar el rival amb tanta foto i ornamenta. És clar que hi va haver moments per a l'èpica, el drama, les promeses eternes i fins per riure còmicament, però al final... bé al final ja hi arribarem.
D'entrada, festa i xerinola: als 17 segons PercyLluís ja havia xutat al pal, la pressió que ens havíem imposat -inconscientment- de fer per tota la pista es traduïa amb pèrdues constants de pilota dels rivals, que es veien desbordats i es pot dir que no en rascaven una. Tot semblava costa avall, fins que en la jugada tonta... "senyureta Eh'Calata, senyureta Eh'Calata..!" rebots per aquí, trompicons, un Maximum que se'n va de tres Bryans, PercyPeebles&Zabaltz que lluiten per la mateixa bimba però se'n desentenen sense arribar-hi cap dels dos, els granatosos que se n'aprofiten i l'esfèrica arriba al que passava per allí que, sol, afusella PercyFaldo: 1-0. Va tocar l'ànim, però allò encara no era la guerra, només una batalla tristament perduda. Passa que el fantasma de la por a la possible derrota va planejar, per primera vegada, sobre els nostres caps. Era el moment de pensar con en Rhett Buttler: "posarem les mans una a cada costat del cap, apretarem i ens aixafarem el crani com si fos una nou, a veure si la idea de derrota surt de dins". Però ens va sortir l'Ashley que tot romàntic porta dins: "de tots els somnis que he tingut, aquest és l'únic que no se m'ha mort". I en un intent de jugada clàssica, valent en el tall, defectuós en la passada, PercyAntoni va perdre una bimba que va convertir-se en contraatac fulminant: 2-0. I tot seguit, el Cancerber Mollerussenc que comença a treure's el repertori d'aturades, perquè les vies d'aigua sagnaven per tot i el bombardeig començar a convertir-se en irrevocable. Fins i tot PercyArny, tot sang freda, va haver de tapar forat quan amb PercyFaldo vençut, un Maximum va encarar-lo amb la porteria buida al darrera.

Potser el problema era el groc de la samarreta segona (Sí, sí: "Potser hi ha alguna cosa que estimes més que a mi, la terra vermella de Percylàndia-Tara"). Deixem-ho en què la bimba lliscava massa, les passades ens sortien defectuoses, no agafàvem un sol rebot i tensíem a buscar sempre la jugada més difícil. Així i tot, a la mitja part, el resultat era remuntable. Calia conjurar-se i ho vam fer: "Encara que haguem de córrer i canviar-nos cada cinc minuts, treure els budells per la boca, esgarrapar o mossegar, a Déu posem per testimoni que mai més no ens quedarem sense xutar a porta".

I va començar una segona part amb bonança. canviar de camp va ser com traslladar-nos a Atlanta i començar una nova vida: xuts (llunyans) que feien intervenir el porter rival, parets entre PerciesLluís& Arny que van acabar l'una al pal (xutada amb l'esquerra!) i l'altra miraculosament salvada pel porter Maximum quan ja entrava; entre PerciesGheler&Peebles, que el del Pisuerga no controla-remata per ben poc, alguna seca de PercyAntoni, algun zapatoak no del tot mal dirigit... Ens n'havíem convençut, la Scarlett tenia raó: "el gol és la cosa més important que hi ha i no estic disposada a que me'n torni a faltar". Però no hi va haver manera. vam provar de mimar la pilota, de pressionar el rival, li vam provocar pèrdues, gairebé li vam suplicar que ens concedís oportunitats, vam reclamar fores de banda i ens vam sentir a dir que "no érem cavallers": "ni vostè és una dama, no s'ofengui. Però les dames no tenen cap atractiu per nosaltres", podíem espetar-li. Però els Percies estem fets d'una altra pasta i fins ens vam posar xulos, al final amb la pilota: "no, no et besaré, encara que ho necessitis molt. Aquest és el teu problema. T'haurien de besar més sovint i que ho fes algú que en sabés". Així que PercyFaldo va tornar a veure-les magres i va haver de fer un parell d'intervencions de mèrit, fins i tot espectaculars, davant la desídia defensiva. Però, ja al final, no va poder fer res quan un maximum se'n va anar dues vegades consecutives de PercyArny i, sol, va segellar el 3-0.
Era el cop definitiu. Ens quedàvem a la cua i, ara, en solitari. I la setmana que ve, derby krillaire. Hi podíem haver donat moltes voltes, però... el millor era que l'últim tanqués els llums i fer veure que tot plegat no anava amb nosaltres: "Francament, estimats, ens importa un rave!". I ens en vam anar a fer un frankfurt.

Gols: ??
Juguen: Faldo, Antoni, Zabaltz, Chal·ly, Peebles, Lluís, Gheler i Arny.
Incidències: fotografies oficials amb les dues equipacions (també oficials) abans de començar el partit.
Declaracions:

Gheler: "No s'entén, no s'entén, tampoc ho hem fet tan malament"
Arny: "Jo continuo sense explicar-me perquè no fem gols: som els mateixos de l'ny passat! No ens hem pogut tornar tant dolents! L'any passat perdíem... però marcàvem"
Chal·ly: "Però és que no xutem! Tinc la sensació que sóc el que més xuto i sé que xuto molt menys que l'any passat..."
Faldo: "El que està clar és que no ens mereixíem perdre així, quedant-nos a 0"
Zabalza: "El 3-0 és abultat"
Lluís: "Tot canviava si al minut 1, la pilota al pal arriba a entrar... sempre em passa igual, aquest any"
Agus: "Ui, i la setmana que ve derby... no arribeu en el vostre millor moment"
Faldo: "Em penso que la situació reclama que torni a fer de jugador i les meves espectaculars escapades per la banda"
Antoni: "Pues vaig provar la teva lleteta i la meva dona no em va fer gaire cas"
Faldo: "Pues jo no sé si em veig gordo"
Mami: "Vint polzades"
Scarlett: "Estic més gorda que la tia Pitty! Baixa-m'ho a divuit!"
Mami: "Li recordo que vostè ha tingut una criatura i que mai tornarà a medir 18 polzades. Mai. No s'hi pot fer res!"
Scarlett: "Sí que es pot. No vull espatllar-me abans d'hora. I no tindré més fills" 
Arny: "Tot plegat no vull pensar que sigui cosa de l'edat."
Chal·ly: "Doncs jo crec que sí".