Sota el síndrome de Marie Curie
BRIAN
PERCY C.F. - 2 ZIZOUS - 7
gheler (2)
Aquest cronista ha de demanar disculpes (sense que això serveixi de precedent).
En primer lloc, pel retard d'una crònica tan (aquesta vegada sí) esperada, més que anunciada.
En segon lloc, al bigolejador i gran estrella del partit (que no "de la nit"), d'infaust record i, sobretot, fins on pot rebobinar la memoria de qui escriu, de resultat injust i absolutament inflat, boterut, pels mèrits de tots dos equips. Els BP's van merèixer més gols a favor i menys en contra. I PercyGheler es mereixeria una narració dels dos gols, l'un per mantenir l'esperança en un resultat puntuador, l'altre per dissimular una pallissa que, si bé el rival era més tècnic, més jove i més ràpid, es va trobar amb circumstàncies massa favorables. Total: que ni l'ajuda i el savoir faire de PercyAgusKrill (que ja porta més partits enfundant la samarreta que sempre hauria volgut vestir), ni els moviments i assistències del Percy de Portbou van poder suplir dues absències absolutament indispensables per al bon funcionament de l'equip: la parella de bertsolaris, rimadors de la pilota, PercyKaixoZabaltz "Aquí-no-en-passa-ni-una" i PercyGudariNes "Patadón pa'rriba que ja faré els gols".
En fi, que els groguets encara no ho sabien, però les nits de lluna plena, tot pesa més, la Terra sencera és com una placa de Raigs X i els homes llop surten a passejar, a buscar víctimes a qui endossar una dosi de poloni o una cervesa en mal estat amb chupito d'orujo d'herbes o un frankfurt... eh! de qualitat màxima, cosa fina, el millor sempre pel client...
I si no, que ho preguntin a PercysFaldo&Peebles&Chal.ly&Arny, màrtirs d'una emboscada sense precedents que farà plantejar, de cara al postpartit següent, un dubte diàfan: "on anem?".
I no serà una pregunta retòrica.
Gols: 1-3 Gheler; 2-7 Gheler
També juguen: Faldo, Chal·ly, Peebles, Agus, Raül i Arny.
DECLARACIONS:
[Sí, n'hi devia haver, però... i què? Futbolísticament, desolades i/o critiques; vitalment, intrascendents vist el que va venir a continuació... Van ser PercyChal·ly i PercyArny els primers a sospitar que la cosa no anava a l'hora: a l'entrada del Nürburgring, el subjecte a qui anomenarem Pastanaga -protagonista, mesos endarrere, d'un lamentable incident amb PercyZabaltz- prenia substàncies diverses (en tenia tota la pinta) amb un subjecte a qui anomenarem "el Paio del Barri" i un altre el nom del qual provocava suors fredes en temps adolescents... "Sito". Buf!, es van dir, la cosa anirà per llarg. Anem a una altra banda? Però es van quedar. I mentre esperaven a la resta del pòker de percys van haver d'excusar-se amb el "Paio del Barri" que, havent-se presentat com a tal, els va dir si volien jugar al futbolín. El Cronista va dir que no en sabia i l'AparelladorPagès va fer veure que parlava pel mòbil (ho feia, però va fingir més del compte). Abans no van arribar els Percys que faltaven, BP4 i BP8 encara van rebre la visita de la Mar Vicioso (perdó, amb z)... que els va obsequiar amb una petita conversa.
Llavors, per tongades, van arribar BP12 i BP14 que, assabentats del que es coïa en aquell Frankfurt-bar, que estaba anunciant que allò podia transformar-se en el Titty Twister (el d'Abierto hasta el amanecer), també van proposar d'anar al McDonald's, comentari que va acabar sent recurrent al llarg de la vetllada, però es van quedar. Sense adonar-se'n, tots quatre ja tenien les cerveses de 500 ml. damunt la taula. I va començar el show.
{SPÒILER: al final no va sortir la Selma Hayek de dins de cap pastís jugant amb una anaconda llefiscosa, però un guió ideat per Eric Iddle, John Cleese i Groucho Marx no hauria tret tant de suc a la situació}
El Subjecte Pastanaga, primer, va explicar que el bar era seu, que sempre ho havia sigut, que en realitat era ell qui deixava que el germà hi treballés, per espavilar-lo, tot i que en realitat estava lligat de mans i peus perquè qui manava era el pare... que havia comprat el local. "A l'Osuna?", va preguntar un confiat PercyChal·ly. "Al hijoputa del Osuna que le voy a partir la cara como le vea". Poc a poc, i mentre anava recordant que els frankfurts ja s'estaven fent però que tardarien una mica (PercyPeebles va jugar a que no estarien abans de les 23:30, quan encara no eren les 23:10) perquè "no os esperaba, joder, ¿como yo iba a pensar que esta noche vendría alguien?", poc a poc, doncs, va anar desgranant aspectes deslligats de la seva vida: un matrimoni, un fill, un divorci, un cotxe espectacular, un accident, un segon matrimoni... Els Percys anaven fent que sí amb el cap, mentre es miraven de reüll, no gosaven riure, i més aviat posaven cara de "és l'últim dia que venim aquí". Mentrestant, a la barra, una ombra lleugera escoltava amb delectació el monòleg i buscava el moment d'afegir-s'hi... o potser no, però tampoc no se n'anava. PercyFaldo i PercyArny l'havien vist i dissimulaven, també entre ells. Fins que el Subjecte Pastanaga va fer una treva vés a saber perquè i BP12 va informar a la resta que sí, que el de la barra era el Músic. Aquell, sí. El de l'altra vegada. El que s'havia assegut amb ells un dia, demanant permís per fer-ho, perquè tenia necessitat de xerrar i no tenia amb qui. I també els havia desgranat una vida de desgràcies, tot i que amb un to ben diferent... gairebé de puntetes.
En algun moment, un dels Quatre (es diu el pecat, però no el pecador) va saludar l'ombra: "Ei! Tu ets el Músic, oi?" I ja podeu imaginar-vos-en el resultat. La taula va acabar sent de sis: quatre percys perduts en la nit santjustenca (de lluna plena), un Músic garlaire i el Subjecte Pastanaga animat per substàncies dopants... És imposible descriure la següent hora i mitja. Dir que va ser surrealista és quedar-se curt. Psicotròpic? En part, sí... Sobretot quan el pretès amo del local (el Músic, que sabia molt més del que semblava, va explicar en un a part que d'allò res de res, que el local era del pare, que l'havia comprat per espavilar els fills) va començar a desgranar els plans que tenia per convertir el Nürburgring... doncs allò... en una mena de whiskeria amb cambreres lleugeres de roba i serveis de luxe al pis superior. Titty Twister, per entendre'ns. Va aprofitar per preguntar els gustos de cadascú (rosses, morenes...?), per deixar ben clar els seus, per repetir que aquella nit estàvem convidats (primer a tot, després només a birres, més endavant als chupitos...) i que, a més, érem com els seus conillets d'índies, perquè ens donava una marca nova de frankfurts, "La Masia", de la millor qualitat. I en va treure un paquet, ens el va deixar tocar, olorar i sospesar, va fer bromes sobre si eren com les del Messi i/o el Cristiano, va quedar clar que era català, però del Madrid, encara que per ell el Messi era més bon jugador, perquè l'altre no tenia polla o la tenia petita (gairebé va asegurar que l'hi havia vist) i, sí, en algún moment va recomençar... aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid... amb la ronda primer matrimoni, fill abandonat, cotxe destrossat, segon matrimoni... I les cerveles que els BP's havíem demanat? Allí davant, a la mà, movent-se d'un costat a l'altre. "Pero tranquilos que la plancha ya está caliente". 23:26.
I va ser llavors, potser a la tercera ronda de matrimoni-fill-cotxe-matrimoni, després que PercyPeebles proposés a PercyFaldo (o va ser al revés?) que aprofités el descans per anar amb una correguda a comprar hamburgueses al McDonald's), que la historia del segon matrimoni va mesclar-se amb la percepció personal que el Subjecte Pastanaga té sobre el rol femení dins la societat i el propi matrimoni...
- Las mujeres, nada. A casa, porque solas no podrían hacer nada. Necesitan un hombre al lado, que les diga, que las mande, que les marque unos límites. ¿Estamos o no? ¡Coño! Es que a mí me hace mucha gracia esto de que quieran o se piensen que pueden ir solas. Son todas iguales, ni solas ni hostias... Hostia le voy a dar yo a la mía si se cree que me puede mandar. ¡A mi no me manda nadie! Mi madre es la única que puede decirme algo, pero todo lo hizo mi padre, que es un hijoputa que sólo sabe mandar, pero bueno, nos quiso ayudar y claro, ahora hay que aguantarse y hacer lo que él quiera. A la puta mierda, hombre. Todas las mujeres igual, sólo saben hablar y hablar y hablar mal, siempre mal. Siempre criticando. ¿Y eso por qué? Porqué no tienen un hombre que las marque!! (...)
La perorata va seguir. En el mateix to. Indiferent a les cares que anàvem posant els Quatre Percys, no tan escandalitzats com fent esforços per no riure (o plorar... de riure), mirant de reüll rellotge i les altres cares pèrcies, que feien contorsions i rebufaven... És imposible descriure el to exacte amb què, per més escarni i surrealisme, aquelles paraules eren dites. Ni Makinavaja.
Però el Músic sí que estava escandalitzat i anava fent que no amb amb el cap, no, no, no. I movent els braços. I, en un moment de lucidesa, va plantar la bandera del seu argument contra aquell individu a mig camí entre el Neanderthal i un troll:
- ¿Y Marie Curie, qué?
Doncs això, que Marie Curie. Apunteu-vos el nom, perquè farà parlar. Quedarà en la memoria i l'anecdotari BP...
I aquest cronista no pot més. I no en sap prou. Hilarant, desorbitat, espès, despietat... una suma de tot i més. L'endemà agulletes, sí. De riure. Caldria una descripció física dels personatges, per arrodonir-ho, i potser es faria llarg. El Subjecte Pastanaga és ben conegut de tots, fauna santjustenca... i el Músic... el Músic, a la manera del "Persones Humanes" seria Mr.Burns + Jerry (de Tom i Jerry).
Per fer gràcia la nit necessitaria casi una novel·la, perquè la cosa va seguir, les cerveles van arribar més tard de l'hora que havia indicat PercyPeebles, és clar, i mentrestant el Músic va voñler fumar a dins i el Subjecte Pastanaga li va cridar que anés cap a fora, que a dins només fumava ell, i va explicar que aquella nit ja li havia salvat la pell un cop, perquè el tal "Sito" i el "Paio del Barri" no havien entès un comentari pretesament graciós del Músic sobre la senyora d'un d'ells i... res, que el Subjecte Pastanaga va haver de posar-hi ordre, just abans que els Percys féssim acte de presencia. I polla del Ronaldo amunt, i que si us convido jo, "que sois buena gente", mentre el Músic assegurava, quan l'altre anava a controlar la planxa o servia més birres, que es notava que els Percys érem universitaris i teníem nivel. "Aquest barri, si us digués...", i ara parlava de Kubrick, mentre l'altre seguía amb la qualitat dels frankfurts, i més endavant insistia en convidar a chupitos "de los de verdad, eh? un orujito que me hacen especialmente", i tard o d'hora va sortir el tema del futbol, del de barri, dels Brian Percy C.F., i un va prometre que escriuria un himne, si li fèiem una lletra, i l'altre assegurava que ens esponsoritzaria la temporada següent, "que yo puedo sacaros una camisetillas, bien guapas, por 12 o... nada, 15 euritos. Pero guapas, guapas, eh? Calidad".
Fins que algú santament va considerar que treure el tema de cuidar els fills era una bona via d'escapatòria. I va costar, però es va aconseguir. Hi havia una hamburguesa pendent, de PercyChal·ly, que òbviament no es va arribar a menjar, tot i reclamar-la diverses vegades. Llavors va tocar pagar i el càlcul mental del Subjecte Pastanaga va afavorir tots els Percys... menys l'últim a treure la cartera. No direm el pecador, però algú va pagar el doble... "¡sí, claro! A ver si os habéis pensado que yo soy tonto. ¿Invitar a chupitos? De qué. Alguien tiene que pagar... y te tocó, por ser el último. Ni coleguismos ni nada, aquí cada uno a lo suyo. Os he tratado bien, pues pagáis. Eh! Y nos vemos de vuelta, vale, coleguis? Que tenemos que hablar del espónsor".]
Una última disculpa als que hagueu arribat fins aquí, sobretot si no vau viure el capítol. Han estat molts dies amb la historia al cap... i segueix donant voltes. Juro que tot el que s'ha exposat és veritat, molta part de la veritat (no tota: no hi cap) i res més que la veritat.
PERCY C.F. - 2 ZIZOUS - 7
gheler (2)
Aquest cronista ha de demanar disculpes (sense que això serveixi de precedent).
En primer lloc, pel retard d'una crònica tan (aquesta vegada sí) esperada, més que anunciada.
En segon lloc, al bigolejador i gran estrella del partit (que no "de la nit"), d'infaust record i, sobretot, fins on pot rebobinar la memoria de qui escriu, de resultat injust i absolutament inflat, boterut, pels mèrits de tots dos equips. Els BP's van merèixer més gols a favor i menys en contra. I PercyGheler es mereixeria una narració dels dos gols, l'un per mantenir l'esperança en un resultat puntuador, l'altre per dissimular una pallissa que, si bé el rival era més tècnic, més jove i més ràpid, es va trobar amb circumstàncies massa favorables. Total: que ni l'ajuda i el savoir faire de PercyAgusKrill (que ja porta més partits enfundant la samarreta que sempre hauria volgut vestir), ni els moviments i assistències del Percy de Portbou van poder suplir dues absències absolutament indispensables per al bon funcionament de l'equip: la parella de bertsolaris, rimadors de la pilota, PercyKaixoZabaltz "Aquí-no-en-passa-ni-una" i PercyGudariNes "Patadón pa'rriba que ja faré els gols".
En fi, que els groguets encara no ho sabien, però les nits de lluna plena, tot pesa més, la Terra sencera és com una placa de Raigs X i els homes llop surten a passejar, a buscar víctimes a qui endossar una dosi de poloni o una cervesa en mal estat amb chupito d'orujo d'herbes o un frankfurt... eh! de qualitat màxima, cosa fina, el millor sempre pel client...
I si no, que ho preguntin a PercysFaldo&Peebles&Chal.ly&Arny, màrtirs d'una emboscada sense precedents que farà plantejar, de cara al postpartit següent, un dubte diàfan: "on anem?".
I no serà una pregunta retòrica.
Gols: 1-3 Gheler; 2-7 Gheler
També juguen: Faldo, Chal·ly, Peebles, Agus, Raül i Arny.
DECLARACIONS:
[Sí, n'hi devia haver, però... i què? Futbolísticament, desolades i/o critiques; vitalment, intrascendents vist el que va venir a continuació... Van ser PercyChal·ly i PercyArny els primers a sospitar que la cosa no anava a l'hora: a l'entrada del Nürburgring, el subjecte a qui anomenarem Pastanaga -protagonista, mesos endarrere, d'un lamentable incident amb PercyZabaltz- prenia substàncies diverses (en tenia tota la pinta) amb un subjecte a qui anomenarem "el Paio del Barri" i un altre el nom del qual provocava suors fredes en temps adolescents... "Sito". Buf!, es van dir, la cosa anirà per llarg. Anem a una altra banda? Però es van quedar. I mentre esperaven a la resta del pòker de percys van haver d'excusar-se amb el "Paio del Barri" que, havent-se presentat com a tal, els va dir si volien jugar al futbolín. El Cronista va dir que no en sabia i l'AparelladorPagès va fer veure que parlava pel mòbil (ho feia, però va fingir més del compte). Abans no van arribar els Percys que faltaven, BP4 i BP8 encara van rebre la visita de la Mar Vicioso (perdó, amb z)... que els va obsequiar amb una petita conversa.
Llavors, per tongades, van arribar BP12 i BP14 que, assabentats del que es coïa en aquell Frankfurt-bar, que estaba anunciant que allò podia transformar-se en el Titty Twister (el d'Abierto hasta el amanecer), també van proposar d'anar al McDonald's, comentari que va acabar sent recurrent al llarg de la vetllada, però es van quedar. Sense adonar-se'n, tots quatre ja tenien les cerveses de 500 ml. damunt la taula. I va començar el show.
{SPÒILER: al final no va sortir la Selma Hayek de dins de cap pastís jugant amb una anaconda llefiscosa, però un guió ideat per Eric Iddle, John Cleese i Groucho Marx no hauria tret tant de suc a la situació}
El Subjecte Pastanaga, primer, va explicar que el bar era seu, que sempre ho havia sigut, que en realitat era ell qui deixava que el germà hi treballés, per espavilar-lo, tot i que en realitat estava lligat de mans i peus perquè qui manava era el pare... que havia comprat el local. "A l'Osuna?", va preguntar un confiat PercyChal·ly. "Al hijoputa del Osuna que le voy a partir la cara como le vea". Poc a poc, i mentre anava recordant que els frankfurts ja s'estaven fent però que tardarien una mica (PercyPeebles va jugar a que no estarien abans de les 23:30, quan encara no eren les 23:10) perquè "no os esperaba, joder, ¿como yo iba a pensar que esta noche vendría alguien?", poc a poc, doncs, va anar desgranant aspectes deslligats de la seva vida: un matrimoni, un fill, un divorci, un cotxe espectacular, un accident, un segon matrimoni... Els Percys anaven fent que sí amb el cap, mentre es miraven de reüll, no gosaven riure, i més aviat posaven cara de "és l'últim dia que venim aquí". Mentrestant, a la barra, una ombra lleugera escoltava amb delectació el monòleg i buscava el moment d'afegir-s'hi... o potser no, però tampoc no se n'anava. PercyFaldo i PercyArny l'havien vist i dissimulaven, també entre ells. Fins que el Subjecte Pastanaga va fer una treva vés a saber perquè i BP12 va informar a la resta que sí, que el de la barra era el Músic. Aquell, sí. El de l'altra vegada. El que s'havia assegut amb ells un dia, demanant permís per fer-ho, perquè tenia necessitat de xerrar i no tenia amb qui. I també els havia desgranat una vida de desgràcies, tot i que amb un to ben diferent... gairebé de puntetes.
En algun moment, un dels Quatre (es diu el pecat, però no el pecador) va saludar l'ombra: "Ei! Tu ets el Músic, oi?" I ja podeu imaginar-vos-en el resultat. La taula va acabar sent de sis: quatre percys perduts en la nit santjustenca (de lluna plena), un Músic garlaire i el Subjecte Pastanaga animat per substàncies dopants... És imposible descriure la següent hora i mitja. Dir que va ser surrealista és quedar-se curt. Psicotròpic? En part, sí... Sobretot quan el pretès amo del local (el Músic, que sabia molt més del que semblava, va explicar en un a part que d'allò res de res, que el local era del pare, que l'havia comprat per espavilar els fills) va començar a desgranar els plans que tenia per convertir el Nürburgring... doncs allò... en una mena de whiskeria amb cambreres lleugeres de roba i serveis de luxe al pis superior. Titty Twister, per entendre'ns. Va aprofitar per preguntar els gustos de cadascú (rosses, morenes...?), per deixar ben clar els seus, per repetir que aquella nit estàvem convidats (primer a tot, després només a birres, més endavant als chupitos...) i que, a més, érem com els seus conillets d'índies, perquè ens donava una marca nova de frankfurts, "La Masia", de la millor qualitat. I en va treure un paquet, ens el va deixar tocar, olorar i sospesar, va fer bromes sobre si eren com les del Messi i/o el Cristiano, va quedar clar que era català, però del Madrid, encara que per ell el Messi era més bon jugador, perquè l'altre no tenia polla o la tenia petita (gairebé va asegurar que l'hi havia vist) i, sí, en algún moment va recomençar... aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid... amb la ronda primer matrimoni, fill abandonat, cotxe destrossat, segon matrimoni... I les cerveles que els BP's havíem demanat? Allí davant, a la mà, movent-se d'un costat a l'altre. "Pero tranquilos que la plancha ya está caliente". 23:26.
I va ser llavors, potser a la tercera ronda de matrimoni-fill-cotxe-matrimoni, després que PercyPeebles proposés a PercyFaldo (o va ser al revés?) que aprofités el descans per anar amb una correguda a comprar hamburgueses al McDonald's), que la historia del segon matrimoni va mesclar-se amb la percepció personal que el Subjecte Pastanaga té sobre el rol femení dins la societat i el propi matrimoni...
- Las mujeres, nada. A casa, porque solas no podrían hacer nada. Necesitan un hombre al lado, que les diga, que las mande, que les marque unos límites. ¿Estamos o no? ¡Coño! Es que a mí me hace mucha gracia esto de que quieran o se piensen que pueden ir solas. Son todas iguales, ni solas ni hostias... Hostia le voy a dar yo a la mía si se cree que me puede mandar. ¡A mi no me manda nadie! Mi madre es la única que puede decirme algo, pero todo lo hizo mi padre, que es un hijoputa que sólo sabe mandar, pero bueno, nos quiso ayudar y claro, ahora hay que aguantarse y hacer lo que él quiera. A la puta mierda, hombre. Todas las mujeres igual, sólo saben hablar y hablar y hablar mal, siempre mal. Siempre criticando. ¿Y eso por qué? Porqué no tienen un hombre que las marque!! (...)
La perorata va seguir. En el mateix to. Indiferent a les cares que anàvem posant els Quatre Percys, no tan escandalitzats com fent esforços per no riure (o plorar... de riure), mirant de reüll rellotge i les altres cares pèrcies, que feien contorsions i rebufaven... És imposible descriure el to exacte amb què, per més escarni i surrealisme, aquelles paraules eren dites. Ni Makinavaja.
Però el Músic sí que estava escandalitzat i anava fent que no amb amb el cap, no, no, no. I movent els braços. I, en un moment de lucidesa, va plantar la bandera del seu argument contra aquell individu a mig camí entre el Neanderthal i un troll:
- ¿Y Marie Curie, qué?
Doncs això, que Marie Curie. Apunteu-vos el nom, perquè farà parlar. Quedarà en la memoria i l'anecdotari BP...
I aquest cronista no pot més. I no en sap prou. Hilarant, desorbitat, espès, despietat... una suma de tot i més. L'endemà agulletes, sí. De riure. Caldria una descripció física dels personatges, per arrodonir-ho, i potser es faria llarg. El Subjecte Pastanaga és ben conegut de tots, fauna santjustenca... i el Músic... el Músic, a la manera del "Persones Humanes" seria Mr.Burns + Jerry (de Tom i Jerry).
Per fer gràcia la nit necessitaria casi una novel·la, perquè la cosa va seguir, les cerveles van arribar més tard de l'hora que havia indicat PercyPeebles, és clar, i mentrestant el Músic va voñler fumar a dins i el Subjecte Pastanaga li va cridar que anés cap a fora, que a dins només fumava ell, i va explicar que aquella nit ja li havia salvat la pell un cop, perquè el tal "Sito" i el "Paio del Barri" no havien entès un comentari pretesament graciós del Músic sobre la senyora d'un d'ells i... res, que el Subjecte Pastanaga va haver de posar-hi ordre, just abans que els Percys féssim acte de presencia. I polla del Ronaldo amunt, i que si us convido jo, "que sois buena gente", mentre el Músic assegurava, quan l'altre anava a controlar la planxa o servia més birres, que es notava que els Percys érem universitaris i teníem nivel. "Aquest barri, si us digués...", i ara parlava de Kubrick, mentre l'altre seguía amb la qualitat dels frankfurts, i més endavant insistia en convidar a chupitos "de los de verdad, eh? un orujito que me hacen especialmente", i tard o d'hora va sortir el tema del futbol, del de barri, dels Brian Percy C.F., i un va prometre que escriuria un himne, si li fèiem una lletra, i l'altre assegurava que ens esponsoritzaria la temporada següent, "que yo puedo sacaros una camisetillas, bien guapas, por 12 o... nada, 15 euritos. Pero guapas, guapas, eh? Calidad".
Fins que algú santament va considerar que treure el tema de cuidar els fills era una bona via d'escapatòria. I va costar, però es va aconseguir. Hi havia una hamburguesa pendent, de PercyChal·ly, que òbviament no es va arribar a menjar, tot i reclamar-la diverses vegades. Llavors va tocar pagar i el càlcul mental del Subjecte Pastanaga va afavorir tots els Percys... menys l'últim a treure la cartera. No direm el pecador, però algú va pagar el doble... "¡sí, claro! A ver si os habéis pensado que yo soy tonto. ¿Invitar a chupitos? De qué. Alguien tiene que pagar... y te tocó, por ser el último. Ni coleguismos ni nada, aquí cada uno a lo suyo. Os he tratado bien, pues pagáis. Eh! Y nos vemos de vuelta, vale, coleguis? Que tenemos que hablar del espónsor".]
Una última disculpa als que hagueu arribat fins aquí, sobretot si no vau viure el capítol. Han estat molts dies amb la historia al cap... i segueix donant voltes. Juro que tot el que s'ha exposat és veritat, molta part de la veritat (no tota: no hi cap) i res més que la veritat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada