Faula del lleó i l'abella disfressada
PAPA BRIAN
FRITA - 4 PERCY C.F. - 1
(zabaltz)
Això era una vegada –ahir mateix– que els Percys van presentar-se davant d'un rival que les tenia molt llargues, les urpes. Pinta salvatgina: nois tirant a joves, robustos i amb vestimenta de qui fa temps que juga a futbol... i hi juga bé. Efectivament, ja hi havíem perdut dos cops, aquest any, tot i que amb resultats força ajustadets [2-1 i 5-3... el calendari m'acaba de desmuntar la crònica!], però d'això no ens en recordàvem. El que es feia evident és que calia posar-se el mono de feina, el dels sapadors que no deixen cap bretxa d'aigua i, si hi havia cap possibilitat, que semblés el del lleó que espanta les mosques amb la cua però que, si li toquen els collons és capaç de treure urpes i ullals. Com si juguéssim a San Mamés, per entendre'ns –amb perdó del Sadar i del pitxitxi de la Copa.
I així va ser: els BP van sortir a apretar les barres de les dents, a mossegar el rival (potser en excés en algun cas... n'est-ce pas?), a aconseguir que el partit resultés incòmode per al rival, cosa que no era fàcil ja que un dels puntals de la defensa, PercyGeganterEnToni havia estat baixa gairebé d'útima hora. Però ahir, al Garbí Stadium, defensors i atacants es confonien, tothom estava capacitat per tot, les línies fluctuaven amb facilitat i poques vegades el rival trobava la marca lliure. Vam veure les cares dels rivals blauets desdibuixant-se en més d'una ocasió en comprovar que no hi havia espais, que no hi havia manera de colar-se i que, malgrat que, de tant en tant algun error en la marca, alguna fisura mal tancada, sempre podia aprofitar-se, darrere dels rogets hi havia un paio vestit de negre, PercyJoeMontanaFaldo que parava allò que li xutaven. Que, a la primera part, diria que no va ser gaire. I quan aquest fallava, en una sola ocasió, I eat the bowl myself, era l'àrbitre qui havia xiulat una falta prèvia... que ben pocs havien vist (per no dir sentit, el xiulet). El cas és que els Papa Frita –el nom diu moltes coses, barreja de pijoquillos amb cotxe tunnejat, tot i que sense estridències– començaven a escridassar-se i a protestar en excés a l'àrbitre. Era el moment de fer el groaaaarr! tipus lleó de la Metro: senyors, la pel·li comença. Passada mil·limètrica, entre línies, de PercyIniestaChal·ly a PercyMessiDelsÚltimsDiesLluís, que remata creuat sobre la sortida del llargarut porter rival... i la bimba que surt llepant el pal llarg, per fora. Però algú l'havia tocat: córner. I per una vegada la lògica brianesca de convertir els córners en ocasió pel rival va subvertir-se, de manera que la bimba va retornar a BP-4, que s'ho va jugar tot a un sol xut, com un personatge de Shakespeare ("my life for a horse!"), delmat com estava per una punxada a la cuixa: i el xut va sortir directe cap a l'escaire rival, va tocar-lo per sota i va botar... fora. PercyArny, coneixedor de la importància de pressionar el rival psicològicament, va cridar des de la banqueta: "Ha botat dins, àrbitre, ha botat dins!!", PercyPeebles va afegir-s'hi, PercyEmFaltenQuatreTNsFaldo, que s'apunta a un bombardeig, quan és l'hora de la psicologia, encara va cridar "això era gol o gol!! Ja ho tenim!". Sí: es mantenia el 0-0, però el lleó percy havia ensenyat les dents. I es va agradar, fent-ho. Potser una mica massa i no va tenir en compte que aquella mosca vironera que l'havia fet reaccionar podia ser una abella i que en els darrers segons de la 1a part encara calia defensar salvatgement l'últim córner rival, que va aprofitar un desajust per posar una cama i inaugurar el marcador.
Ni reflexió calia, a la mitja part: estàvem bé. Calia seguir igual. Això sí: PercyPeebles, be calm. Vam seguir igual, potser un pèl millor. L'avís de les urpes, potser un pèl de fatiga, potser la facilitat de PercyZabaltz per trencar la pressió rival amb coratge i cos, havien dissuadit el moscardot-abella de volar tan a la vora i, així, tancar més les línies i defensar la pírrica victòria. Va ser quan els Percys van caure en el parany d'atacar en estàtic sense saber-ne, tot i que se'n van sortir prou airosos. Amb alguna culebrillada de PercyLluís digna d'acabar amb gol, per l'elegància; amb algun intent de cavalcada québecoise, i fins amb alguna triangulació digna de ser esmentada... però perdent pilotes perilloses que van provocar contraatacs rivals, intervencions faldesques i, sí, també algun gol: el 2-0 i el 3-0, aquest potser no en una contra, sinó fruit de la pressió papafrita, però en fi: el resultat és el mateix. I era injust, perquè quan els blauets van tornar a ofegar la sortida de la bimba perciera, el cancerber mollerussenc va convertir-se en quarterback per fer passades en llarg, dues de les quals van acabar en u contra u de PercySolsoníGheler, que no va poder superar el llargarut. També ho va povar PercyArny, que va haver de córrer fins a quedar-se sense pista i estampar-se contra la grada, després d'enredar-se amb la xarxa protectora... però havent empalmat la pilota que, això sí, se'n va anar a CanPistraus (on ja eren els seus pulmons). I, de totes maneres, el títol "John Stockton" de la nit va guanyar-se'l PercySegurillaChal·ly, després de rebre una primera passada de PercyLluís o de PercyGheler que l'havia deixat sol davant del porter papafrita. Enlloc de rebentar la bimba va preferir la passada de la mort per a PercyKarlMaloneZabaltz, que va definir permetent-se una semi vaselina (a porta buida). Gol de l'honor: 3-1. Groaaaaaarrrr!! És clar que el títol de "Malone" potser li va agradar massa a en Kaixo, que va rebentar la pilota al cap d'un rival que queia, per falta escandalosa de PercyEtQuedesAquíArny, després que aquell li hagués trencat la cintura (i també ho havia fet a PercyLluís, en la mateixa jugada). És clar que pot llegir-se com un intent de despistar l'àrbitre per tal que no ensenyés la groga al Cronista, que se l'havia ben guanyada. Com el lleó que aixafa la mosca ferida amb la pota del davant. Al "carter" encara cal sumar-li un pal després d'una jugada enroscada amb intervencions de diversos percys. Algú n'havia fet un altre a la primera part (i el rival un parell, també). En definitiva, que el 4-1 que va caure cap al final sobrava perquè fa la sensació que el rival, de pinta lleonina, però convertit en abella disfressada de mosca per poder picar, havia dominat molt més del que ho havia fet. I, sí, ho va fer, però el lleó mereixia menys picades... o potser alguna queixalada més.
I pet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
Gol: 3-1 Zabaltz
També juguen: Faldo, Chal·ly, Gheler, Peebles, Lluís i Arny.
Declaracions
Faldo: "Bé, nois, jo em penso que m'acomiado del futbol per una temporada"
Lluís: "Què et passa?"
Faldo [amb de trèmolo]: "A mi res, però la meva dona parirà abans del pont i... com que dijous no hi haurà partit..."
Arny: "Diga-ho, home... ja seràs pare!"
Faldo: "Això"
Gheler: "Es pot dir que et queden quatre telenotícies, no?"
Zabaltz: "La vida canviarà un munt Faldo! El que t'espera!!"
Chal·ly: "Estàs jinyat, no?"
Peebles: "Està blanc pàl·lid"
Faldo: "No, la Jordina ho està més..."
Arny: "I com es dirà la formosa criatura, encara que segurament ja ho vas dir però no me'n recordo?"
Faldo: "Biel"
Arny: "Mira: Biel Brufau, BB, com la Brigitte Bardot, si sortís bujarrón..."
Chal·ly: "Va, Arny, quines coses de dir!"
[I no hi va haver frankfurt perquè el futur pare havia de fer uns plànols d'última hora (va, home, va!) i, de ben segur, es va parlar d'altres coses en aquell vestidor ple de testosterona –com de l'olor del sabó de l'Arny que tothom va usar– i de l'anglès i les traduccions, però res va ser tan important com aquests diàlegs bielers com perquè en quedi constància; per a la posteritat, que aquesta sigui la crònica dedicada a en BBM]
FRITA - 4 PERCY C.F. - 1
(zabaltz)
Això era una vegada –ahir mateix– que els Percys van presentar-se davant d'un rival que les tenia molt llargues, les urpes. Pinta salvatgina: nois tirant a joves, robustos i amb vestimenta de qui fa temps que juga a futbol... i hi juga bé. Efectivament, ja hi havíem perdut dos cops, aquest any, tot i que amb resultats força ajustadets [2-1 i 5-3... el calendari m'acaba de desmuntar la crònica!], però d'això no ens en recordàvem. El que es feia evident és que calia posar-se el mono de feina, el dels sapadors que no deixen cap bretxa d'aigua i, si hi havia cap possibilitat, que semblés el del lleó que espanta les mosques amb la cua però que, si li toquen els collons és capaç de treure urpes i ullals. Com si juguéssim a San Mamés, per entendre'ns –amb perdó del Sadar i del pitxitxi de la Copa.
I així va ser: els BP van sortir a apretar les barres de les dents, a mossegar el rival (potser en excés en algun cas... n'est-ce pas?), a aconseguir que el partit resultés incòmode per al rival, cosa que no era fàcil ja que un dels puntals de la defensa, PercyGeganterEnToni havia estat baixa gairebé d'útima hora. Però ahir, al Garbí Stadium, defensors i atacants es confonien, tothom estava capacitat per tot, les línies fluctuaven amb facilitat i poques vegades el rival trobava la marca lliure. Vam veure les cares dels rivals blauets desdibuixant-se en més d'una ocasió en comprovar que no hi havia espais, que no hi havia manera de colar-se i que, malgrat que, de tant en tant algun error en la marca, alguna fisura mal tancada, sempre podia aprofitar-se, darrere dels rogets hi havia un paio vestit de negre, PercyJoeMontanaFaldo que parava allò que li xutaven. Que, a la primera part, diria que no va ser gaire. I quan aquest fallava, en una sola ocasió, I eat the bowl myself, era l'àrbitre qui havia xiulat una falta prèvia... que ben pocs havien vist (per no dir sentit, el xiulet). El cas és que els Papa Frita –el nom diu moltes coses, barreja de pijoquillos amb cotxe tunnejat, tot i que sense estridències– començaven a escridassar-se i a protestar en excés a l'àrbitre. Era el moment de fer el groaaaarr! tipus lleó de la Metro: senyors, la pel·li comença. Passada mil·limètrica, entre línies, de PercyIniestaChal·ly a PercyMessiDelsÚltimsDiesLluís, que remata creuat sobre la sortida del llargarut porter rival... i la bimba que surt llepant el pal llarg, per fora. Però algú l'havia tocat: córner. I per una vegada la lògica brianesca de convertir els córners en ocasió pel rival va subvertir-se, de manera que la bimba va retornar a BP-4, que s'ho va jugar tot a un sol xut, com un personatge de Shakespeare ("my life for a horse!"), delmat com estava per una punxada a la cuixa: i el xut va sortir directe cap a l'escaire rival, va tocar-lo per sota i va botar... fora. PercyArny, coneixedor de la importància de pressionar el rival psicològicament, va cridar des de la banqueta: "Ha botat dins, àrbitre, ha botat dins!!", PercyPeebles va afegir-s'hi, PercyEmFaltenQuatreTNsFaldo, que s'apunta a un bombardeig, quan és l'hora de la psicologia, encara va cridar "això era gol o gol!! Ja ho tenim!". Sí: es mantenia el 0-0, però el lleó percy havia ensenyat les dents. I es va agradar, fent-ho. Potser una mica massa i no va tenir en compte que aquella mosca vironera que l'havia fet reaccionar podia ser una abella i que en els darrers segons de la 1a part encara calia defensar salvatgement l'últim córner rival, que va aprofitar un desajust per posar una cama i inaugurar el marcador.
Ni reflexió calia, a la mitja part: estàvem bé. Calia seguir igual. Això sí: PercyPeebles, be calm. Vam seguir igual, potser un pèl millor. L'avís de les urpes, potser un pèl de fatiga, potser la facilitat de PercyZabaltz per trencar la pressió rival amb coratge i cos, havien dissuadit el moscardot-abella de volar tan a la vora i, així, tancar més les línies i defensar la pírrica victòria. Va ser quan els Percys van caure en el parany d'atacar en estàtic sense saber-ne, tot i que se'n van sortir prou airosos. Amb alguna culebrillada de PercyLluís digna d'acabar amb gol, per l'elegància; amb algun intent de cavalcada québecoise, i fins amb alguna triangulació digna de ser esmentada... però perdent pilotes perilloses que van provocar contraatacs rivals, intervencions faldesques i, sí, també algun gol: el 2-0 i el 3-0, aquest potser no en una contra, sinó fruit de la pressió papafrita, però en fi: el resultat és el mateix. I era injust, perquè quan els blauets van tornar a ofegar la sortida de la bimba perciera, el cancerber mollerussenc va convertir-se en quarterback per fer passades en llarg, dues de les quals van acabar en u contra u de PercySolsoníGheler, que no va poder superar el llargarut. També ho va povar PercyArny, que va haver de córrer fins a quedar-se sense pista i estampar-se contra la grada, després d'enredar-se amb la xarxa protectora... però havent empalmat la pilota que, això sí, se'n va anar a CanPistraus (on ja eren els seus pulmons). I, de totes maneres, el títol "John Stockton" de la nit va guanyar-se'l PercySegurillaChal·ly, després de rebre una primera passada de PercyLluís o de PercyGheler que l'havia deixat sol davant del porter papafrita. Enlloc de rebentar la bimba va preferir la passada de la mort per a PercyKarlMaloneZabaltz, que va definir permetent-se una semi vaselina (a porta buida). Gol de l'honor: 3-1. Groaaaaaarrrr!! És clar que el títol de "Malone" potser li va agradar massa a en Kaixo, que va rebentar la pilota al cap d'un rival que queia, per falta escandalosa de PercyEtQuedesAquíArny, després que aquell li hagués trencat la cintura (i també ho havia fet a PercyLluís, en la mateixa jugada). És clar que pot llegir-se com un intent de despistar l'àrbitre per tal que no ensenyés la groga al Cronista, que se l'havia ben guanyada. Com el lleó que aixafa la mosca ferida amb la pota del davant. Al "carter" encara cal sumar-li un pal després d'una jugada enroscada amb intervencions de diversos percys. Algú n'havia fet un altre a la primera part (i el rival un parell, també). En definitiva, que el 4-1 que va caure cap al final sobrava perquè fa la sensació que el rival, de pinta lleonina, però convertit en abella disfressada de mosca per poder picar, havia dominat molt més del que ho havia fet. I, sí, ho va fer, però el lleó mereixia menys picades... o potser alguna queixalada més.
I pet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
Gol: 3-1 Zabaltz
També juguen: Faldo, Chal·ly, Gheler, Peebles, Lluís i Arny.
Declaracions
Faldo: "Bé, nois, jo em penso que m'acomiado del futbol per una temporada"
Lluís: "Què et passa?"
Faldo [amb de trèmolo]: "A mi res, però la meva dona parirà abans del pont i... com que dijous no hi haurà partit..."
Arny: "Diga-ho, home... ja seràs pare!"
Faldo: "Això"
Gheler: "Es pot dir que et queden quatre telenotícies, no?"
Zabaltz: "La vida canviarà un munt Faldo! El que t'espera!!"
Chal·ly: "Estàs jinyat, no?"
Peebles: "Està blanc pàl·lid"
Faldo: "No, la Jordina ho està més..."
Arny: "I com es dirà la formosa criatura, encara que segurament ja ho vas dir però no me'n recordo?"
Faldo: "Biel"
Arny: "Mira: Biel Brufau, BB, com la Brigitte Bardot, si sortís bujarrón..."
Chal·ly: "Va, Arny, quines coses de dir!"
[I no hi va haver frankfurt perquè el futur pare havia de fer uns plànols d'última hora (va, home, va!) i, de ben segur, es va parlar d'altres coses en aquell vestidor ple de testosterona –com de l'olor del sabó de l'Arny que tothom va usar– i de l'anglès i les traduccions, però res va ser tan important com aquests diàlegs bielers com perquè en quedi constància; per a la posteritat, que aquesta sigui la crònica dedicada a en BBM]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada