Jo confesso (anada d'olla 1)

  
       MAXIMUM                 BRIAN
       ATTACK  -  1            PERCY C.F. - 5
                                   (toni (3), lluís (2))


Fins aquest matí, quan en Pol Cuairan no m'ha enviat el WhatsApp de confirmació, no m'he pogut treure la sensació de ser víctima d'una estafa, perpetrada de la manera més vil per aquells que es diuen percyamics, aprofitant la dissecció cerebral del meu hipocamp esquerre (i part de l'amígdala). La part del cervell destinada a la memòria i les emocions... Seré jo, per tant, el qui he passat a ser desconfiat d'una "colla de fumetes" que m'ha acompanyat (si els registres cerebrals no fallen –i aquest bloc n'és una prova) des que tinc ús de raó? Però no. Han bastat tres paraules, dos números, un guió i una coma ben posada perquè tot jo m'omplís d'una joia immensa, d'un orgull de pertinença, d'una pau d'esperit il·limitada: "Totalment cert, 5-1 ahir". Acte seguit la por, mecanisme d'autodefensa: i si tanta desconfiança no era un temor a que una victòria tan còmoda suposés un vet a la meva presència en futurs partits? I si resulta que sóc (o era) un malestruc? Un davanter amb dos gols en una temporada... Hauria preferit, el meu subconscient ferit, una derrota pèrcia, com aquells malaltissos culers que prefereixen perdre la Lliga dissabte perquè tot salti pels aires? 
NNOOOOOO!!!
Per sobre de tot plegat (o per sota), hi ha un sentiment: el neurocirurgià em va confessar que el meu cervell era groc-i-vermell. I sobre les franges vermelles, unes inscripcions en blanc...

És ara, doncs, que m'adono que anar a un acte literari amb l'autor d'una novel·la que es titula igual que aquesta crònica [exercici metaliterari: reviseu-ne la primera frase, va!], va ser una molt bona decisió; com també decidir-me pel sopar segons la norma de les tetes per sobre les carretes... Però és que ahir era un dia especial, el dotzè aniversari d'un dia marcat amb foc en el calendari de milers de seguidors de futbol, un dia que va canviar destins, un dia convertit en obsessió, un dia que evoca aquella famosa frase pel·lículera: "he vist coses que no us creuríeu, més enllà de les portes d'Orió...". Sí: tal dia com ahir de fa 12 anys dos moviments de cama van significar un gran pas per alguns humans. Per a milers de fans d'un club del qual no diré el nom va ser l'inici d'una febrada que encara dura, anomenada "la Décima". Un genial moviment de cama d'un tal ZZ... al mateix moment que una gentil damisel·la argentina feia el seu primer pas per l'aeroport del Prat, per canviar, per sempre, el destí d'un apassionat del futbol que aquell dia rabiava d'odi. Però això va ser més tard, en aquell moment la bellíssima piba ni sospitava que un dia seria pèrcia i que la seva pertinença a tals colors coincidiria amb la incapacitat de guanyar cap altra orejona de l'equip de marres (toquem fusta).

I és així, no sent-hi present, que puc evocar el poder de la literatura per poder veure coses impossibles, allí, entre la porta de Tannhäuser i la Ronda de Dalt: he vist corredors esmolats, vestits de groc, atacar insaciables uns humans vestits de granat. He vist un Geganter xutar una, dues, tres vegades, contra un xarxa flonja, i a un Pastisser Programador col·locar un artefacte esfèric en llocs insospitats, per tocar dues vegades més la mateixa xarxa, i per propiciar que un Guerrer Carlí del Solsonès es fes un embolic amb les pròpies cames, mentre un Gudari, també Carlí però vingut de Nord enllà, es dedicava obstinat a controlar l'artefacte amb el pit per animar els seus camarades a atènyer el Pitxitxi. 
I he sentit una fiblada de dolor darrere la cuixa, tot acompanyant un Pagès Aparellador més enllà del que l'elasticitat dels músculs tricèpics permetien... i he suportat la impotència de veure estavellar-se artefactes esfèrics al pal fent miques les esperances que el mateix Pagès –un cop– i un Viatger de Remots Orígens i Cor Quebequès hi havien dipositat. Impotència similar a la sentida per un Delineant Urgellenc, de llargs braços i ràpides cames, que, després de viure intensos moments emotius per sengles dedicatòries dels esmolats corredors de groc –dits grossos llaminerament xuclats– (emocions que he pogut palpar), ha de viure l'amargor injusta de veure escolar-se darrere seu un artefacte esfèric que besa la xarxa que ha defensat amb honor. I, sí, també, he notat l'escalfor vergonyant del qui sap, des del fons del seu Cor Quebequès, que un darrer esforç hauria pogut evitar que aquest honor quedés mancillat en una data tan significada...
I he somiat. He somiat que els corredors esmolats viatjaven plegats a platges paradisíaques d'aigües cristal·lines i celebraven títols i festes i es feien grans i els envoltaven futures generacions de corredors esmolats als quals explicaven que una vegada... Però no, llavors el somni s'ha confós, les aigües reflectien unes muntanyes en forma de V i es feien imprecacions a Sant Maurici... I m'he despertat. I ara sé que tots aquests moments vistos, viscuts, sentits, palpats, gairebé olorats en la intimitat d'un vestidor, no es perdran en el temps com llàgrimes enmig de la pluja. Quedaran per sempre en el record dels corredors esmolats i dels soferts lectors que hagin aguantat fins aquí.
És hora d'acabar.
(Sí: i de deixar de prendre tota mena de substàncies, legals, però... substàncies)

Gols: 1-0 Toni; 2-0 Lluís; 3-0 Toni; 4-0 Lluís; 5-0 Toni.
També juguen: Faldo; Zabaltz, Chal·ly, Gheler i Peebles.
Anima i entrena: Mitu.
Targeta rosa amb topalls verds, liles, grocs i vermells: Arny

Enllaços d'interès...

1) https://www.youtube.com/watch?v=5BIakRTq25E

2) https://www.youtube.com/watch?v=FxXRkqXfhYM