Camí de la petanca

                                                                                                                        

      VETEURANS   0        BRIAN PERCY C.F.   0                              

                                                                           

Sempre ens quedarà el Garbí, per recordar aquells duels èpics jugats de poder a poder, amb cames joves i fresques, banquetes quilomètriques, i aquell alè i aquell esperit... que, en idea, ja hi era en aquest últim derbi santjustenc, passa que, només d'entrada, els dos equips ja descomptàvem jugadors: a la baixa de llarga durada del pinche del Baix, calia sumar-hi PercyAgus i PercyChal·ly que volien jugar tot i moure's mig coixos i PercyGheler amb alfgun tipus de virus a sobre que li sumava unes dècimes de més a la temperatura corporal... De part dels blancs, no hi eren VeteuràEdu, ni VeteuràGuille, s'esperava a VeteuràIago, però no va aparèixer i de VeteuràGabri ningú no no s'atreveix a apostar si no va arribar-hi l'endemà. Per posar-hi més mordent, als tres minuts, el bíceps femoral de VeteuràRamiro va dir que ja n'hi havia prou. De manera que el partit va plantejar-se ben aviat sota el savi lema definit com el "veure-les venir". D'un costat i de l'altre, si bé a la mitja part algú va assajar una retrat més cru: "és un partit de iaios contra jubilats". Sense entrar en detalls escabrosos, els cert és que els de blanc van limitar-se a un sol recurs: que VeteuràSergi avancés fins al mig camp i provés la gardela llunyana si veia forat. I que algú aprofités el rebot, si n'hi havia. El joc roget va ser una mica més vistós, tot i que a un ritme baix, en el qual PercyCarlesOrriols no volia destacar gaire –amenaçat des d'abans que comencés a rodar l'esfèrica– i PercyZabaltz, a qui cada vegada se li està posant més cara de Beckenbauer, era l'únic que lluïa atreviment. El 0-0 a la mitja part estava cantat.

I sí: alguna cosa es va moure a la segona, quan PercyChal·ly va provar de filtrar passades després d'amagar els xuts que no podia fer, i de que PercyGheler s'oblidés de la febrícula per provar algunes culebrillades, si bé l'oportunitat més clara la van tenir, d'entrada, els Veteurarans amb el seu típic córner tancadíssim que Andrea va picar molt ferm, però Filella no va arribar per centímetres a desviar-la sobre la línia de gol. I algun xut llunyà va fer moure la flema del Mollerussenc, però l'atac veteurà va ser més aviat minso. El propi PercyFaldo va xutar més a porta que l'equip blanquet, llàstima qe tingui la mira desviada –o que, sense avisar, hagin baixat l'alçada de la xarxa superior. En tot cas, potser van ser les molèsties que va notar l'únic que podia trencar la dinàmica, PercyOrriols, el que. va despertar els Percies, que van jugar-s'ho a una carta. PercyAgus va agafar el control del mig –i li va valdre encarar-se amb Vet7, és clar– i va sorgir la connexió americana: l'ofensiva va moure's del Québec a la Pampa, ara amb xuts rasos, poc potents però ajustats del Cronista, després amb dríblings impossibles del Químic de Valladolid que, canyo inclòs, va ser capaç de desfer-se de tres rivals i cedir-la cap a BP8 que va tenir l'ocasió més clara del matx, si bé el cacau (aquest sí) va sortir 3 cm. per sobre del travesser. És evident que alguna cosa no va a l'hora si són PercyPeebles i PercyArnyw els responsables d'organitzar l'atac vermelló, però el clic ja estava fet i l'esperit brianesc va dur a que també PercyGheler i PercyAgus s'animessin al xut. Ara bé, malgrat que l'última la va tenir el propi Québecois, en una folha –potser molla– que Veteurà Sergi va treure de vora l'escaire a l'últim sospir del partit, i que els Veteurans demanaven l'hora feia estona, el cert és que als Percies.

Gols: ?

Juguen: Faldo, Chal·ly, Zabaltz, Agus, Carles Orriols, Gheler i Arnyw.

Parte mèdic: L'Orriols es ressent d'alguna cosa, l'esquena québequesa va carregar-se de més i les articulacions diverses que ja venien tocades van arribar fins on van poder... però no hi vam sumar res més.

DECLARACIONS

Agus: "La sensació és que ens ha faltat una marxa més, no?"

Peebles: "Avui era el dia de guanyar-los, estaven en quadre i hem jugat millor"

Arnyw: "Hem xutat molt més que ells i les ocasions més clares han estat les nostres"

Chal·ly: "Sí, només que l'Agus o jo haguessim pogut forçar un pèl més, era el dia de guanyar-los, amb totes les baixes que tenien i el Ramiro lesionat des del principi"

Gheler: "T'has deixat de dir que sense la febre del pitxitxi algun gol hauria caigut segur..."

Agus: "No: ha deixat que ho recordessis tu"

Zabaltz: "Ha estat un partit de disfrutar molt i quina pua no guanyar perquè amb la rabieta que li fa al Pau..."

Chal·ly: "Per mi que va empitjorant. Abans no era tan així, acabàvem els partits bé, sense piques"

Faldo: "Perquè ens guanyaven"

Arnyw: "O posaven l'excusa de l'Òscar..."

Agus: "Però a veure: l'important és que per demà tots hem acabt sencers, no?"

Faldo: "Això, això: el partit de debò és el de demà al vespre".

Una foto des del futur...

NOTES DEL 3r TEMPS

· L'horari tardà no va poder contra la bona visió de l'Agus i el Pablo, canviant entrepà per uns pinxos generosos (asturians) de truites diverses.

· El gelat no va ni plantejar-se.

· L'únic tema important de debò era si divendres quedàvem abans a fer unes birres i si, malgrat els acostipats i petites cosetes diverses, tothom compliria amb el deure del bon percier.

BOLA EXTRA

Unes 27 hores més tard, la foto era aquesta. Finalment, de la llista en van caure el Solsoní i el Gudari, diguem que amb problemes de salut... Després d'un tiberi suculent, prou abundós i bé de preu, els Percies van descobrir que Esplugues ja no és el que era –si és que mai havia sigut alguna cosa pel que fa a l'ambient nocturn–, de manera que van haver de baixar fins a la capital comarcal per a trobar un tuguri que els satisfagués unes ganes de gresca que, tot s'ha de dir, van costar d'arrencar a certs membres que semblaven tenir pressa per tornar a casa... En realitat, era prudència, com va quedar palès quan un dels cotxes va haver de dissimular entre quatre patrulles dels Mossos que feien bufar aleatòriament (en la imatge encara pot apreciar-se com el conductor s'amaga perquè no sobresurti la protuberància escròtica a la gargamella). Passat l'ensurt, la vetllada no va decebre i, punt per punt, va anar complint els requisits mínims: tequila, costo i fins trobada amb joves-ja-no-tan-joves de l'Esplai (sense la qual casi es podria considerar una sortida nul·la). Fins i tot el DJ va comportar-se i no va abusar de reaggeton i ritmes massa moderns: tenia clara la clientela, en definitiva. L'amenaça d'acabar-ho a l'Apol·lo no va quallar i, fins i tot la segona unitat que va retirar-se ho va fer a una hora certament prudent.
Sempre quedarà Elizondo.