Diuen que
Diuen que tothom semblava que s'esforcés per arribar tard i que vam començar el partit amb jugadors suficients per poc.
Diuen que això, però, va acabar sent revulsiu, d'entrada: amb les presses, qui més qui menys ja va venir revolucionat (més que escalfat), amb el cap mentalment dins el partit i ganes que passés ràpid, ràpid. I així PercyInyi va reivindicar la vigília del dia del Sant Matemàtic amb un xut sec, a mitja distància, que va sorprendre a tothom -inclosos alguns percies de vella guàrdia que encara no han entès que ja hi ha més d'un xutador a l'equip.
Diuen, però, que una arrencada així de fulgurant va acabar sent perjudicial: la desconnexió després del primer gol va facilitar als blauets retrobar-se, agrupar-se al voltant del seu golejador, i reivindicar la seva condició de co-líder (junt amb l'equip que tenien al davant, val a dir-ho). I com qui juga al pica paret, 1 2 3, botifarra de pagès: partit remuntat i molta pujada per a uns Percies amb tota mena de desajustos, amb alguna enrabiada, amb retrets...
No semblava que hi hagués temps, ni capacitat, per tombar el mur dels BSM, però PercyFaldo va evitar que caigués el quart, PercyChal·ly va aprofitar el mínim espai per provar xuts de lluny, PercyPeebles va desconnectar del mal d'esquena per multiplicar-se en defensa, el Trio del Canigó va trobar la manera de fer transicions en atac amb criteri, amb PercyGheler culebrejant per la banda com si no hi hagués demà, i PercyZabaltz, el dia que Elizondo havia sortit al TN, va voler reivindicar la seva capacitat per sorprendre sempre al personal, sigui amb anècdotes circulatòries o amb remats impensables, i va fer pujar el 2-3 al marcador. Diuen, és clar.
Diuen que, a continuació, els Percies van posar la directa, que s'ho van creure fins al punt de fer recular als rivals i que fins i tot des de Mollerussa s'insistís en atacar i atacar i no parar de remar, que va nois que podem fer el tercer.
I l'honor va recaure en PercyAgus, que comença a sumar una ratxa golejadora important, aquesta temporada, i el 3-3, que si no va arribar a l'últim minut o a l'últim segon poc n'hi va faltar i, per tant, ens és lícit imaginar-ho, va ser celebrat com una victòria, perquè gairebé ho era, sobretot quan l'àrbitre va xiular abans, fins i tot, que uns capcots blauets poguessin treure de centre per intentar una última... Però no: l'èpica era rogeta, aquest cop.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada